Com interpretar l'Estatut segons com bufa el vent, i no morir en l'intent... o sí

2 d'octubre de 2005. Entrevista al diari El País.
La senyora Perkins fa una apologia del text del Nou Estatut que el Parlament català acabava d'aprovar només dos dies enrera. De les seves paraules a l'entrevista, es desprén, entre altres coses, que l'Estatut del 30 de setembre és plenament constitucional i que no s'ha de canviar res. Fins aquí, cap problema.

6 d'octubre de 2005. Sessió de control al Parlament.
Després de reunir-se amb ZP, i amb només quatre dies de diferència en relació a les declaracions a El País, l'exalcalde admet que "potser hem comès alguns errors" amb l'Estatut del 30 de setembre, i prepara el terreny per a la seva modificació a les Corts. No, si ja se't veu el llautó.

16 de març de 2006. Sessió de control al Parlament.
Un cop s'ha consumat el Pacte de la Ignomínia, Maragall retreu a Mas el seu acord amb Zapatero, que qualifica de "precipitat i dubtós" , al temps que l'acusa d'haver retallat substancialment el text estatutari. Té raó... i unes galtes que se les trepitja, també.

6 d'abril de 2006. Declaracions al "Matí de Catalunya Ràdio".
Sense cap mena de vergonya, i després de totes declaracions (seves) i contradeclaracions (també seves), Maragall conclou que l'Estatut que han aprovat les Corts és "d'una altra galàxia, germànic, i 30 vegades millor que l'anterior". Tot seguit, afegeix que pensa esgotar la legislatura, però això... ja son figues d'un altre paner.

Dues visions contraposades del nacionalime

7 de setembre de 2003. Durant la precampanya de les eleccions catalanes.
En una roda de premsa conjunta amb el Gran Farsant (aleshores només bambi), Pasqual Maragall deixar anar, com qui no vol la cosa que "per al nacionalisme, la guerra és la regla". L'endemà, rep crítiques per totes bandes.

7 de juny de 2006. Dos anys i nou mesos després...
Maragall ens demostra que la seva esquizofrènia no té límits i sentencia que "és bo ser nacionalista". Collonut, ara ja em quedo més tranquil.

Maragall: el paradigma de la contradicció

9 de juny de 2006. Entrevista al diari Avui.
Pasqual Maragall furga en el debat obert pel ministre Jordi Sevilla i assegura que "per ser president de la Generalitat és important allà on has nascut", fent una clara al·lusió a Jóse Montilla, de qui ja es parlava que el succeiria en la candidatura del PSC per a les properes eleccions.

10 de juny de 2006. Entrevista al TBO.
Just l'endemà, i com a bon instrument al servei de la Secta, "El Periódico (dit de Catalunya)", publica una entrevista a l'exalcalde feta a mida. El titular destacat és: "Catalunya fracassaria com a país si mirés l'origen d'un candidat". Insuperable. Potser és per això que ell ha fracassat com a polític.

Tota la veritat sobre l'expulsió de Carod-Rovira del Govern

27 de gener de 2004. En una roda de premsa solemne, a la seu d'ERC, després de la seva expulsió de Carod del tripartit.
El ja exconseller en cap de la Generalitat i aleshores secretari general d'Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira, accepta la "delegació de les seves funcions" (eufemisme barat del terme 'expulsió'), perquè no s'han de frustrar les expectatives posades en el tripartit. En els dies següents, gairebé totes les declaracions seran per criticar el PP, i de passada a CiU. Cap diatriba ferotge, ni cap dard enverinat cap al PSOE ni cap Zapatero, autèntic artífex de la seva sortida del Govern.

11 de maig de 2006. Entrevista a La Nit al Dia.
Dos anys i uns mesos més tard, i després de l'expulsió (ara sí, sense embuts) de tots els consellers d'Esquerra, la Morsa veu la llum i rebla: "A ningú se li escapa que Zapatero va tenir molt a veure en la meva sortida del Govern". Vaja, menys mal. Val més adonar-se'n tard que mai.