Quo vadis, Esquerra?

Campanya eleccions 1-N. Resposta a un qüestionari de la Plataforma per la Llengua.

Durant la passada campanya electoral, la Plataforma per la Llengua va proposar un qüestionari als partits polítics amb propostes de compromís polític per a l'impuls de mesures per millorar l'ús social del català. En aquest qüestionari, es plantejaven una tirallonga de propostes la majoria de les quals reclamaven un desplegament legislatiu, o sigui, parlamentari, el que significa que l'han de fer els polítics. Cada partit va respondre el qüestionari com li va semblar, a excepció del PP, que se'n va abstenir. El PSC es remtia al seu programa electoral, i no es comprometia res. CiUT i la Palangana amb copyright, matisaven les seves respostes. Per últim, la Palangana bis (o sense copyright) deia Sí a tot. El seu president, Josep Lluís Carod-Rovira, va remetre una carta a la gent de la Plataforma on explicava que:

“Com sempre, les vostres propostes per a la propera legislatura són rigoroses, engrescadores i plenes de sentit comú. Pel que fa a les 31 propostes en concret, hem de dir que hi estem molt d’acord, en totes, absolutament, i la majoria de propostes formen part del nostre programa electoral en matèria de política lingüística, que tenim intenció de desplegar, si tot va bé, a la propera legislatura.”

16 de desembre de 2006. Discurs al Consell Nacional d'E celebrat a Reus.

La Vicemorsa es va despenjar amb unes declaracions sorprenents. Primer va afirmar que Catalunya es trobava en una fase prenacional, mentre el seu president ha afirmat en més d'una ocasió que la fase de reivindicació nacional a Catalunya ja està superada i que ara el que toca és el patriotisme social. A veure, gent de l'Entesa, en què quedem? Catalunya és pre o post?

Però això no és el pitjor, perquè pocs mesos després de dir sí a tot als amics de la Plataforma, el palanganero major del regne (amb el permís d'en Saura), reclama que “cal despolititzar la llengua. Això no vol dir desentendre's de la llengua sinó implicar-nos al màxim per aconseguir fer el salt que el català sigui una llengua només d'uns quants perquè es converteixi en l'idioma comú”.

Que m'expliqui aquest senyor què significa exactament despolititzar la llengua. Vol dir renunciar a l'etiquetatge? Vol dir renegar dels compromisos adquirits amb la Plataforma. Com pensa "implicar-se al màxim" si es renuncia a portar al terreny polític aquelles qüestions que obligatòriament han de passar pel Parlament?

En fi, en condicions normals aquestes declaracions les consideraríem un estirabot sense importància, si no fos perquè aquest canviar de parer amb el tema de la llengua es tracta ja d'una tradició al partit republicà. Cap a on vas, Esquerra? que no et reconec...

Llegir comentaris anteriors.

Com interpretar l'Estatut segons com bufa el vent, i no morir en l'intent... o sí

2 d'octubre de 2005. Entrevista al diari El País.
La senyora Perkins fa una apologia del text del Nou Estatut que el Parlament català acabava d'aprovar només dos dies enrera. De les seves paraules a l'entrevista, es desprén, entre altres coses, que l'Estatut del 30 de setembre és plenament constitucional i que no s'ha de canviar res. Fins aquí, cap problema.

6 d'octubre de 2005. Sessió de control al Parlament.
Després de reunir-se amb ZP, i amb només quatre dies de diferència en relació a les declaracions a El País, l'exalcalde admet que "potser hem comès alguns errors" amb l'Estatut del 30 de setembre, i prepara el terreny per a la seva modificació a les Corts. No, si ja se't veu el llautó.

16 de març de 2006. Sessió de control al Parlament.
Un cop s'ha consumat el Pacte de la Ignomínia, Maragall retreu a Mas el seu acord amb Zapatero, que qualifica de "precipitat i dubtós" , al temps que l'acusa d'haver retallat substancialment el text estatutari. Té raó... i unes galtes que se les trepitja, també.

6 d'abril de 2006. Declaracions al "Matí de Catalunya Ràdio".
Sense cap mena de vergonya, i després de totes declaracions (seves) i contradeclaracions (també seves), Maragall conclou que l'Estatut que han aprovat les Corts és "d'una altra galàxia, germànic, i 30 vegades millor que l'anterior". Tot seguit, afegeix que pensa esgotar la legislatura, però això... ja son figues d'un altre paner.

Dues visions contraposades del nacionalime

7 de setembre de 2003. Durant la precampanya de les eleccions catalanes.
En una roda de premsa conjunta amb el Gran Farsant (aleshores només bambi), Pasqual Maragall deixar anar, com qui no vol la cosa que "per al nacionalisme, la guerra és la regla". L'endemà, rep crítiques per totes bandes.

7 de juny de 2006. Dos anys i nou mesos després...
Maragall ens demostra que la seva esquizofrènia no té límits i sentencia que "és bo ser nacionalista". Collonut, ara ja em quedo més tranquil.

Maragall: el paradigma de la contradicció

9 de juny de 2006. Entrevista al diari Avui.
Pasqual Maragall furga en el debat obert pel ministre Jordi Sevilla i assegura que "per ser president de la Generalitat és important allà on has nascut", fent una clara al·lusió a Jóse Montilla, de qui ja es parlava que el succeiria en la candidatura del PSC per a les properes eleccions.

10 de juny de 2006. Entrevista al TBO.
Just l'endemà, i com a bon instrument al servei de la Secta, "El Periódico (dit de Catalunya)", publica una entrevista a l'exalcalde feta a mida. El titular destacat és: "Catalunya fracassaria com a país si mirés l'origen d'un candidat". Insuperable. Potser és per això que ell ha fracassat com a polític.

Tota la veritat sobre l'expulsió de Carod-Rovira del Govern

27 de gener de 2004. En una roda de premsa solemne, a la seu d'ERC, després de la seva expulsió de Carod del tripartit.
El ja exconseller en cap de la Generalitat i aleshores secretari general d'Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira, accepta la "delegació de les seves funcions" (eufemisme barat del terme 'expulsió'), perquè no s'han de frustrar les expectatives posades en el tripartit. En els dies següents, gairebé totes les declaracions seran per criticar el PP, i de passada a CiU. Cap diatriba ferotge, ni cap dard enverinat cap al PSOE ni cap Zapatero, autèntic artífex de la seva sortida del Govern.

11 de maig de 2006. Entrevista a La Nit al Dia.
Dos anys i uns mesos més tard, i després de l'expulsió (ara sí, sense embuts) de tots els consellers d'Esquerra, la Morsa veu la llum i rebla: "A ningú se li escapa que Zapatero va tenir molt a veure en la meva sortida del Govern". Vaja, menys mal. Val més adonar-se'n tard que mai.

L'esquizofrènia d'Esquerra: del SÍ crític, al NO, passant pel vot nul polític

15 de gener de 2006. Entrevista al diari Avui.
Josep Bargalló, conseller primer del tripi i membre de l'Executiva Nacional d'ERCM, diu que “qualsevol reflexió del tipus ‘millor un NO a l’Estatut que un mal Estatut’, l’únic que fa és que continuem tenint un Estatut dolent”, i apuntava la possibilitat de defensar un SÍ crític al referèndum.

22 de març de 2006. Entrevista a la Cadena SER.
Josep-Lluís Carod-Rovira, president d'Esquerra, afirma amb rotunditat que "ningú d'ERC s'imagina fent campanya pel NO, començant pel seu president".

15 d'abril de 2006. Declaracions a Europa Press.
Joan Puigcercós, secretari general d'Esquerra, declara que "hem d'aglutinar una tercera via independentista que no caigui en la dinàmica del NO, que és la del PP i la del NO a Catalunya".

...

23 d'abril de 2006, diada de Sant Jordi, patró de Catalunya.
Carod insisteix i reitera que "el NO al referèndum de l'Estatut és patrimoni exclusiu del PP".

27 d'abril de 2006. Reunió de l'Executiva Nacional.
La direcció del partit aposta preferentment pel vot nul polític.

5 de maig de 2006. Nova reunió, aquesta vegada extraordinària, de l'Executiva Nacional.
La cúpula d'ERCM es decanta ara pel NO.

La traició i l'atac de banyes

Permeteu-me que faci un post asèptic, en el qual em limitaré a publicar tot allò que els polítics han manifestat en aquestes últimes setmanes. Només em referiré als polítics que diuen defensar els interessos de Catalunya, és a dir, CiUT i ERCM.

D’una banda, hi ha Lord Mas-Farquaad. Del traïdor, ja n’hem dit moltes coses. I tampoc seria ara el moment de redundar en allò que ja sabem. Sí que trobo oportú, per això, proposar-vos aquest enllaç que ens ha fet arribar el compatriota Larsson, i la gent d’un altre blog que es diu “independència”. Si cliqueu al link se us obrirà el reproductor multimèdia, així que és recomanable tenir els altaveus encesos. Si esteu a la feina, aneu amb compte, perquè us delatareu com a veritables ‘freakys’ de la política. L’àudio que sentireu és una selecció d’aquelles frases pronun-ciades per Àrtur dies abans del Pacte de la Ignomínia. Escoltades ara, amb certa pers-pectiva, no es pot evitar un somriure amarg.

De l’altra banda, tenim a la gent d’ERCM, als seus quadres, no a les seves bases. En les setmanes prèvies a l’acord entre Mas i ZP, els dirigents republicans (tant els que estan al Govern de Catalunya com els càrrecs orgànics del partit) van estar preparant el terreny per dir SÍ a l’Estatut, tot i ser conscients que seria retallat.

Qui més es va postul.lar a favor del SÍ, fou en Cagalló, que va arribar a dir que “qualsevol reflexió del tipus ‘millor un NO a l’Estatut que un mal Estatut’, l’únic que fa és que continuem tenint un Estatut dolent”, i apuntava la possibilitat de defensar un SÍ crític. El metrosexual acceptava ‘entitat o comunitat nacional’ com a fòrmules acceptables per substituir el terme nació. La portaveu d’ERC, Marina Llansana, que és qui expressa la voluntat oficial de la formació, va afirmar que si l’Estatut no s’aprova aleshores caldrà anticipar les eleccions.

Més titulars? “ERC rebaixa les seves demandes per donar més estabilitat al Govern de Zapatero” (El Periódico, 18/05/05); “PSC i ERC pacten per impedir de totes totes que CiU apugi el llistó del finançament” (La Vanguardia, 05/05/05) “El tripartit troba més sintonia amb el PP que amb CiU en la negociació del finançament” (El Punt, 05/05/05). Són titulars que llegits ara també fan certa gràcia.

Conclusió: El líder de CiUT s’afanya a tancar un pacte per aconseguir la foto i erigir-se en el desllorigador de l’Estatut. ERC agafa un cabreig monumental, un atac de banyes comprensible perquè ZP ha passat d’ells com de la merda. Ara, fan que s’ho pensen. Donem-los una oportunitat. Total, el mal ja està fet. Per raons, òbvies, aquest post s'ha afegit també a la secció "On vaig dir dic, dic Dídac".

El domini .ct, o com Montilla ens pren per idiotes amb internet

25 d'octubre de 2004.

El ministre d'Indústria, José Montilla, de qui depenen (entre altres) totes les qüestions relacionades amb internet, assegura que revisarà la negativa de l'anterior govern a la petició de creació del domini .ct, i que donarà el seu vistiplau a aquestes reivindicacions de la comunitat internauta de Catalunya. En definitiva, que la seva intenció és canviar la política que tenia el PP en relació a aquest assumpte.

5 d'octubre de 2005.

Just un any després, quan ja no cal seguir amb la farsa, Montilla diu que Catalunya no tindrà el domini ".ct", perquè es tracta d'un domini reservat només països i Catalunya no ho és. D'això se'n diu canviar la política del govern anterior, i la resta són punyetes.

Ser o no ser nació, aquesta és la traició

16 de gener de 2006.

No era la primera vegada que Artur Mas, president de la Federació de Convergència i Un Tumor, deia que el terme nació havia de figurar a l'articulat. Era una exigència irrenunciable (com de fet ho són totes les exigències), que tant en Mas com d'altres dirigents de la Federació havien reiterat per activa i per passiva. No era la primera vegada però sí que va ser l'última. (A la foto, el príncep Lord Mas-Farquaad torturant l'Estatut de Galeta, conegut personatge de còmic de l'imaginari català).


23 de gener de 2006.

Artur Mas pacta amb el president del govern ecspanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, que el terme nació figuri tan sols en el preàmbul del futur Estatut i que sigui només per expressar la voluntat majoritària del poble català. A l'articulat, es manté el terme "nacionalitat". Tot plegat per una foto que es produirà ben aviat (aquesta mateixa tarda), i per negociar la governabilitat i el calendari electoral de tu a tu amb el Govern de ZP, com avui publica La Vanguardia. O sigui, altra vegada el partit per davant del país. La intenció és abandonar la Cabana per tornar al Palau. I tot per un plat de llènties.

La secreta perversió d'ERC: quan guanyi Catalunya que soni l'himne ecspanyol

Escoltant de boca del secretari general de l'Esport, Rafel Niubó, sentències com: “S’ha acabat la travessa al desert de l’esport català, des d’ara ja no té límits ni fronteres i va a totes” (Avui, 17/04/04), o conclusions inequívoques com: “hi haurà seleccions esportives catalanes perquè no tenim voluntat de cedir” (El Mundo 02/04/04), o declaracions d'intencions del tipus: “nosaltres no baixarem del burro si ells tampoc ho fan” (Avui, 02/04/04), se'm fa difícil creure que un bon dia plantegés la possibilitat que "les seleccions esportives catalanes utilitzin l'himne espanyol" per celebrar les seves victòries (El Periódico, 31/03/04).

Hehehe, mai m'hauria imaginat que diria... Maldonado, torna!

Bracooooons, Bracooooons!!

5 de novembre de 2003. Acte electoral a la Vall d'en Bas.

El president d'Iniciativa per Catalunya, i cap de llista de la coalició formada per Iniciativa per Catalunya - Els Verds - Esquerra Unida i Alternativa, bla, bla, bla (ICV-EUiA) en les eleccions al Parlament de novembre de 2003, Joan 'Monchito' Saura, es compromet a aturar les obres del famós Túnel de Bracons, i afirma a tota contundència que "la coalició aturarà les obres del futur túnel de Bracons que vol connectar Osona i laVall d'en Bas a la Garrotxa". Envoltat de membres de la Plataforma "Salvem Les Valls", Saura donava garanties que "la nostra presència al govern significarà acabar amb aquesta passió pel ciment, una passió que afavoreix els interessos dels poderosos, i que també comparteix el PSC". Aquest compromís també estava recollit en el seu programa electoral.

12 de desembre de 2003. En unes declaracions a COM-Ràdio.

Quan Joan Saura ja sabia que ell seria conseller del futur govern tripartit, va matisar la seva contundència d'unes setmanes enrera i explicava que "veu difícil aturar el túnel de Bracons". I efectivament, tan difícil va ser, que el Govern va aprovar continuar amb el projecte. No he vist que hagi dimitit ningú. Vergonyós.

Dídac visual: entre el goooool d'Ecspanya i l'hoquei a la Xina

16 de juny de 2002. Pavelló de la Mar Bella, Barcelona. Acte polític amb la militància del PSC.

23 d'octubre de 2004. Pavelló de Macau, a la Xina. Maragall desvia la ruta i es fa la foto amb la selecció catalana d'hoquei, després que Mas i Carod, prenguessin la iniciativa.

A quin Maragall ens hem de creure? O és possible tenir dues pàtries i no estar "tocat de l'ala"??

Pactar o no pactar amb el PP: aquesta és la qüestió

El 8 d'octubre de 1999, Pujol va proclamar en un acte de campanya electoral, a Tarragona, que CiU "no té cap intenció de pactar amb el PP, perquè l'opinió pública el que no vol és que els populars tinguin un pes determinant sobre el Govern". Uns dies després (15/10/99), en una entrevista de Rafael Jorba, publicada a La Vanguardia, el president reiterava aquesta mateixa idea: "Descarto entrar en un govern a Madrid i descarto que el PP pugui entrar o condicionar molt al Govern català".

Hehehe, crec que tots sabem QUÈ va acabar passant, no?

De les sancions pel català, a la "llengua amable"

La llei 1/1998 del 7 de gener, de Política Lingüística va ser aprovada, malgrat els vots en contra d'Esquerra, que exigia més duresa en les sancions. Més endavant, en una interpel.lació parlamentària, Josep-Lluís Carod-Rovira, deia això:

"I un altre tema. Tota llei que vulgui ser llei, i no un brindis al sol o un poema malgirbat, té el que se’n diu garanties de compliment. Els que van votar favorablement a aquesta Llei..., nosaltres no la vam votar favorablement, l’acatem perquè emana d’aquest Parlament i, per tant, també és nostra i el que hem de fer és que es compleixi. Llegim que la Llei estableix un règim sancionador que remet a altres normatives; doncs, voldríem saber també, en dos anys, quantes sancions s’han imposat d’acord amb la Llei, i si no se n’ha imposat cap, si vostès creuen des del Govern que no s’ha produït, en cap moment, la més mínima mesura d’incompliment de la Llei de política lingüística que ha aprovat aquest Parlament."

El gener del 2004, en un de les poques rodes de premsa que va poder oferir com a conseller en cap, Carod-Rovira rebaixava el llistó de l'exigència i afirmava que "l'interès del Govern passava més per incrementar l'ús social de la llengua catalana que no pas sancionar". I ho culminava amb aquesta floreta: "Volem una llengua útil en un país amable". Puajjj!! Au va! i després diuen que a Esquerra no "convergenciegen".

El sorprenent canvi de parer d'Aznar

19 de setembre de 1995

José María Aznar, aleshores cap de l'oposició diu que "Pujol es el responsable de la grave crisis política, moral y económica que afecta a España", en al.lusió als pactes del PSOE amb CiU, i amb l'objectiu de fer fora el president Felipe González.

Uns mesos després...

10 de març de 1996

Aznar, canvia de parer i diu que "Pujol es una persona con alto sentido de la responsabilidad que comprende lo que significa la oportunidad que tenemos." El PP havia guanyat les eleccions feia només 7 dies. Necessitava el suport de CiU per formar govern.

Les promeses electorals se les emporta el vent...

13 de Novembre de 2003.

Acte central de campanya electoral del PSC-GAL, celebrat al Palau Sant Jordi, a Barcelona. El secretari general del PSOE-GAL, i aleshores només cap de l'oposició, José Luis Rodríguez Zapatero, va proclamar: "Aprobaré la reforma del Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlamento de Catalunya." Ho va dir, tal qual, sense matisos, tal com sona. Ho podeu comprovar repassant alguns diaris o veient-ho en imatges, de viva veu, que sempre impressiona més.

Més endavant, una vegada la secta va arribar al poder gràcies a Bin-laden, aleshores van arribar els matisos, van arribar les condicions, van arribar les rectificacions, i van arribar les esmenes.

8 de Novembre de 2005.

Debat de l'Estat de les autonommies, al Senat. Zapatero diu que "sólo estoy sometido a la Constitución. Mi único compromiso es respaldar que haya un Estatuto, eso es lo que dije, salvo que se lea con otra intención." Ara ja podem constatar que cada promesa electoral del Pinotxo de ZP es convertirà, de ben segur, en un nou Dídac.

Desfullant la margarida del Govern: ara canvio, ara no, ara canvio, ara no...

19 d'octubre de 2005
Extracte del diari de sessions del Parlament de Catalunya.
Sessió núm. 68.2 / Ple del Parlament / 19 d'octubre de 2005

En el ple del Debat de Política General, Pasqual Maragall, va proclamar el següent: "Molt honorable senyor president, senyores i senyors diputats... Senyor Mas, li agraeixo el to de la seva intervenció. Estigui tranquil: no hi haurà dissolució del Parlament. Estigui tranquil: el prestigi i la credibilitat de la Generalitat, contra el que vostè ha dit, no està en joc. (Remor de veus.) Només faltaria! Només faltaria, senyor diputat, pel qual tinc el màxim respecte, que un canvi de govern, si és que ha de venir, que crec que ha de venir –i vindrà– (rialles), representi una crisi del sistema i una crisi de la institució que representa al poble de Catalunya."

Pocs dies després...

25 d'octubre de 2005
Extracte del Comunicat del President on renuncia a la remodelació del Govern.

"El President ha comunicat al Govern la seva decisió de mantenir tots els Consellers i Conselleres en el seu càrrec indefinidament, ha confirmat la seva confiança en tots ells i ha anunciat que posarà en marxa uns nous criteris d’organització i funcionament del Govern."